Diuen que l’enxaneta, quan corona el castell i
fa l’aleta, pot tocar el cel.
Ahir, la mare del David - el nostre cap de
colla fins fa ben poc - se’n va anar al cel. I és per això que, avui, volem
aixecar un castell ben alt, perquè l’enxaneta pugi i li faci pessigolles als
peus, i la saludi, i l’abraci de part de tots nosaltres.
I volem
també fer una gran pinya, la més gran, més forta i més sòlida que hem fet mai,
per ajudar el David a tirar endavant i
seguir construint la seva vida, talment com es construeix un castell, amb molta
força, equilibri, valor i seny.
Avui , més que mai, volem tocar el cel per
dir-li a l’Antònia que el seu fill segueix lluitant i segueix vivint
intensament com ella ho va fer tota la vida. Avui, més que mai, volem arribar
allà dalt, encara que sigui només per un instant, per acomiadar-nos de l’Antònia
com cal.
David, la nostra aleta i el nostre petó són,
avui, per la teva mare. Que descansi en pau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada