El cap de setmana passat, els Castellers de Castelldefels vam assistir, per quart any consecutiu, al Torneig de Futbol Intercasteller, que enguany se celebrava a la població de Salt, al costat de Girona.
Aquest cop ho havíem de fer molt i molt bé si volíem igualar o superar la sisena posició en què vam quedar l’any passat al Torneig que es va celebrar a Guissona, un Torneig amb 32 colles participants que comença sempre dissabte al matí i acaba diumenge al migdia amb un gran dinar de germanor. A la nit de dissabte, a més, no falta mai un bon concert, amb molta gresca i més d’un pilar.
Vam començar amb molt bon peu, ja que vam aconseguir classificar-nos entre els setze primers. La lluita per a vuitens, però, la vam perdre a la tanda de penals contra els Moxiganguers d'Igualada, un dels moments més emocionants del cap de setmana.
Cal fer especial esment de l’afició, els “Supporters Grocs”, que van saber animar l’equip amb els seus càntics i banderes, tot i que diumenge ja no els quedava gaire veu ni energies, després d’una nit molt llarga, amb molta música i un ambient gèlid que obligava a moure’s i a ballar per no quedar congelat.
Com sempre, una molt bona experiència que marca la fi de les vacances d’hivern dels castellers i l’inici dels assaigs per preparar la nova temporada, que esperem que sigui la millor de la història dels Grocs.
dimecres, 27 de febrer del 2013
dijous, 7 de febrer del 2013
Avui, més que mai, volem tocar el cel
Diuen que l’enxaneta, quan corona el castell i
fa l’aleta, pot tocar el cel.
Ahir, la mare del David - el nostre cap de
colla fins fa ben poc - se’n va anar al cel. I és per això que, avui, volem
aixecar un castell ben alt, perquè l’enxaneta pugi i li faci pessigolles als
peus, i la saludi, i l’abraci de part de tots nosaltres.
I volem
també fer una gran pinya, la més gran, més forta i més sòlida que hem fet mai,
per ajudar el David a tirar endavant i
seguir construint la seva vida, talment com es construeix un castell, amb molta
força, equilibri, valor i seny.
Avui , més que mai, volem tocar el cel per
dir-li a l’Antònia que el seu fill segueix lluitant i segueix vivint
intensament com ella ho va fer tota la vida. Avui, més que mai, volem arribar
allà dalt, encara que sigui només per un instant, per acomiadar-nos de l’Antònia
com cal.
David, la nostra aleta i el nostre petó són,
avui, per la teva mare. Que descansi en pau.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)