Primera actuació de la temporada!

Avui diumenge 20 de gener, els Castellers de Castelldefels hem actuat a Begues, on celebraven la seva Festa Major d’Hivern.

Tot i que no començarem els assaigs fins al mes de març, quan els nostres companys de Begues ens van demanar  si podíem pujar a fer pilars i algun castell, no vam poder dir que no. El Encantats de Begues, una colla nova que molt aviat es batejarà, i de la qual en som una de les colles padrines, ens van ajudar, i molt, durant tota la temporada passada, i ara ens tocava a nosaltres tornar-los el favor, tot i que, per nosaltres, fer castells no és cap esforç, ben al contrari!

L’actuació ha començat al volts del migdia davant l’església, amb dos pilars de 4 de benvinguda simultanis de les dues colles. A continuació, hem descarregat el primer 3 de 6 de la temporada. Després ha començat la cercavila, amb les dues colles castelleres al capdavant, seguides dels grallers de Castelldefels i Begues i els gegants i capgrossos de Begues. Durant la cercavila, que ha acabat davant de l’Ajuntament, totes dues colles hem aixecat pilars de 4. Ja a l’Ajuntament, hem descarregat el primer 4 de 6 de la temporada i, per acabar, totes dues colles hem descarregat dos pilars de 4 simultanis de comiat.

Un dia important per a la nostra colla, que  és l'única que ha descarregat castells a Begues en els darrers 15 anys. Important, també, perquè amb poques camises, un sol assaig, i algun kilo de més per culpa dels àpats nadalencs, hem descarregat dos castells de 6 amb solvència, i això vol dir que anem per bon camí per aconseguir els nostre objectiu per aquesta temporada: consolidar els castells de 7. Això sí, seguim sent pocs, i per això és tan important que tots els membres de la colla ens comprometem i fem tots els esforços per assistir tant als assaigs com a les actuacions. Entre tots i totes ho aconseguirem. Som-hi Grocs!

Les Colles del Baix no som prou importants

El dia 2 de gener, els Castellers de Castelldefels vam participar, amb la resta de colles del Baix Llobregat, en el partit Catalunya-Nigèria que es disputava a l‘Estadi Cornellà-El Prat. A la mitja part, vam aixecar nou pilars simultanis, dels quals cinc van desplegar una gran tela groga i quatre en van desplegar una de vermella, per formar, tots junts, una gran senyera, al so de la música dels grallers i tabalers de totes les colles, que van tocar plegats.

Sembla prou important, oi? Doncs el dia següent vam fer una cerca per la xarxa i vam visitar les pàgines dels principals diaris del nostre país, i en tots ells vam trobar referències a la quantitat d’estelades que hi havia a la graderia, a les estelades gegants que es van desplegar en diverses ocasions durant el partit, a les pancartes, a la senyera que lluïa la façana de l’Estadi… De tot això en parlaven la majoria de mitjans, tant a la xarxa com a les edicions en paper, però cap ni una – tret del diari Sport i alguna publicació local o d'àmbit casteller - feia referència a la nostra actuació. I això per què? És més important una pancarta que l’esforç de 500 castellers, que vam haver de sortir abans de la feina o demanar festa per arribar a temps a l'assaig previ a l'actuació, que vam haver de lluitar per aconseguir prou entrades per a tothom, que vam haver de fer un exercici brutal de coordinació i comunicació entre les diverses colles, que vam perdre temps i energia en mirar de fer arribar la notícia a tots els mitjans, sense obtenir-ne cap resposta? I la il·lusió de tots aquests castellers i castelleres, on queda? No és prou important això per als mitjans? Hauria estat diferent si els pilars els haguessin aixecat colles de primera línia?

L’ocasió – un partit de la selecció catalana, que no és oficial i que lluita per ser reconeguda com a tal – i l’escenari – l’Estadi del RCD Espanyol, ubicat al Baix Llobregat, una comarca amb un alt índex d’immigració – feien pensar en una simbiosi perfecte amb les Colles del Baix, modestes i desconegudes per a la majoria. Semblava una bona idea, oi? La gent i els mitjans veurien el paral·lelisme i, per una vegada, ens farien una miqueta de cas, tal i com han fet amb la Selecció catalana de futbol, que, durant uns dies, ha acaparat els mitjans, tot i que no hagi estat més que un miratge, i que la resta de l’any romangui desapareguda.

Somniàvem amb el nostre propi miratge, però només vam trobar un desert immens.