Les Colles del Baix no som prou importants

El dia 2 de gener, els Castellers de Castelldefels vam participar, amb la resta de colles del Baix Llobregat, en el partit Catalunya-Nigèria que es disputava a l‘Estadi Cornellà-El Prat. A la mitja part, vam aixecar nou pilars simultanis, dels quals cinc van desplegar una gran tela groga i quatre en van desplegar una de vermella, per formar, tots junts, una gran senyera, al so de la música dels grallers i tabalers de totes les colles, que van tocar plegats.

Sembla prou important, oi? Doncs el dia següent vam fer una cerca per la xarxa i vam visitar les pàgines dels principals diaris del nostre país, i en tots ells vam trobar referències a la quantitat d’estelades que hi havia a la graderia, a les estelades gegants que es van desplegar en diverses ocasions durant el partit, a les pancartes, a la senyera que lluïa la façana de l’Estadi… De tot això en parlaven la majoria de mitjans, tant a la xarxa com a les edicions en paper, però cap ni una – tret del diari Sport i alguna publicació local o d'àmbit casteller - feia referència a la nostra actuació. I això per què? És més important una pancarta que l’esforç de 500 castellers, que vam haver de sortir abans de la feina o demanar festa per arribar a temps a l'assaig previ a l'actuació, que vam haver de lluitar per aconseguir prou entrades per a tothom, que vam haver de fer un exercici brutal de coordinació i comunicació entre les diverses colles, que vam perdre temps i energia en mirar de fer arribar la notícia a tots els mitjans, sense obtenir-ne cap resposta? I la il·lusió de tots aquests castellers i castelleres, on queda? No és prou important això per als mitjans? Hauria estat diferent si els pilars els haguessin aixecat colles de primera línia?

L’ocasió – un partit de la selecció catalana, que no és oficial i que lluita per ser reconeguda com a tal – i l’escenari – l’Estadi del RCD Espanyol, ubicat al Baix Llobregat, una comarca amb un alt índex d’immigració – feien pensar en una simbiosi perfecte amb les Colles del Baix, modestes i desconegudes per a la majoria. Semblava una bona idea, oi? La gent i els mitjans veurien el paral·lelisme i, per una vegada, ens farien una miqueta de cas, tal i com han fet amb la Selecció catalana de futbol, que, durant uns dies, ha acaparat els mitjans, tot i que no hagi estat més que un miratge, i que la resta de l’any romangui desapareguda.

Somniàvem amb el nostre propi miratge, però només vam trobar un desert immens.