Ahir varem tenir un gran inici de temporada, potser el mes engrescador dels que recordo i el que més em motiva es que no van ser pocs el comentaris com: “Això pinta bé”, “sona bé” , “quin bon feeling”, ..... Però al final jo em quedo amb la que ha escrit “ACPCast” que diu: això pinta groc.
Si, això pinta groc, i no es fruit de la casualitat, sinó que és fruit de la feina constant i sorda que estan fent dia a dia uns quants membres de la colla, i sincerament crec que es gracies a la seva feina que la passada temporada va acabar tant bé i que per la quantitat d'idees i opinions, de ben segur han de fer d’aquesta 30a temporada una de les mes grans de la colla. Creieu-me que això pinta groc. I si poguéssiu apreciar les ganes que hi ha a la tècnica pinta d’un groc ben viu i intens.
Quant vaig agafar la direcció de la colla vaig tenir clar que jo no era el cap de colla que els grocs necessitaven, i que eren necessaries unes habilitats de les quals jo en mancava i encara hi manco, i d’aquell moment ença vaig saber que el millor que podia fer era intentar reunir el millor equip que la colla es mereixia.
Es diu que un cap de colla ha de ser, tenaç i un pel tossut, i amb aquesta descripció jo ja vaig saber que això sería la tasca del Jaume, que ha demostrat la seva tenacitat i compromís amb la colla i amb la tècnica, “más alla del cumplimento del deber” com deien a l’exercit. I ha anat millorant dia a dia la seva tasca i la de tots nosaltres ja sigui com a cap de pinyes, demostrant ser un gran cap, treballant amb el seu “petit” ajudant i convertint-se en la peça imprescindible alhora de planificar cadascuna de les sortides, posant el necessari grau de realisme a les propostes de la resta dels membres. Sense la seva aportació estic segur que les sortides de la temporada passada no haguessin anat tant bé.
Per un altre banda, gent de la colla em va fer notar que sovint, massa sovint, no sóc capaç de transmetre entusiasme. No ho era a l’agost i sabia que sense aquest ingredient la direcció de la colla seria molt mes complicada. La solució va aparèixer a la festa major, pujada a la cosa mes alta que va trobar: el carril tapa cables i cridant a la canalla aquella frase que em arribar a l'anima: "Quina pinya mes collonuda". La frase no només la deia amb tota la força de la seva veu sinó que la deia alhora amb tot el seu cos mentre amb la mirada fixa a la canalla els anava enviant energia com si fos un superman de las pelis. Llavors vaig veure clar que l'entusiasme de la Sílvia supliria qualsevol deficiència en aquest aspecte, com ha demostrat de llavors fins ara.
Tradicionalment la colla havia tingut un gran problema en la comunicació, des de la tècnica a la resta de la gent i des de la gent a la tècnica. Aquí tenia clar el que s’havia de fer: la Montse era i és la veu mes autoritzada de tota la colla i de tota l’agrupació. Si ho ha dit la Montse, es que es cert. Els seus “posts” al blog i les notificacions, tenen mes seguidors i mes credibilitat que els telenoticies o inclús que la “Scientific American”. Però la aportació de la Montse es molt mes important durant les reunions de tècnica: Ella es qui millor representa el sentir de la gent de la colla, sobretot aquesta part mes assenyada que mai fa gaire soroll però que ella ens ha ensenyat a tenir sempre en compte demostrant amb les seves observacions un encert digne del mateix Punset.
Ja veia al començar que hi havia molta feina per fer, per a planificar la temporada passada i per planificar la temporada del 30é aniversari, molta feina a fer i la necessitat d’algú en qui confiar la coordinació dels esforços de tot allò que es necessari, a part de fer Castells. Com l’Esteve no fa més que repetir el que un dia un antic cap de colla l'hi va dir, cada cop que pot: “Si les costellades i els sopars de colla no van bé, oblidem-nos de fer Castells”. I aquesta feina ha recaigut des de l’inici en L’Eduard, que ha bastit un fabulós calendari amb un equilibri de grans sortides i temps per a preparar-les del millor que recordo. A mes a mes, sense ell que coordina i engresca el Joves Grocs tot seria mes difícil i no fariem aquestra quantitat de tallers i activitats. La de l’Eduard es una feina que llueix poc però sense ell les coses no anirien tant ben greixades com van.
Però amb una tècnica tant endreçada i tant treballadora, tot era massa avorrit, estava clar que era necessària la energía transgressora i provocadora d’algú com l’Abel, per a plantejar nous reptes cada cop mes complicats i ambiciosos, per esperonar-nos a tots a assumir nous riscos i nous objectius, que passant per quedar primers a la lliga de Futbol fins a no afluixar en cap de les actuacions. L’Abel, que no para de cridar i anar amunt i avall a tots els assaigs, que no para de comentar al facebook convocant a tothom, i que constatment ens demana a tots nosaltres més, és per a la tècnica com un red bull, ens posa les piles, i ens fa pencar de valent.
El Josele, representa en aquest equip l’eterna memòria, es la consciencia de la tècnica. I pobre d'aquell que hagi dit: faré això o allò, i no ho fa. El Josele esta allí per recordar-ho. Ell pensa sempre en tot el que queda pendent, en els compromisos i no deixa afluixar el pas, si em dit que ho faríem ho hem de fer, es el seu mantra.... I ara el de tota la tècnica.
I si una cosa fa falta a la tècnica es algú que faci de colega dels mes petits, que sigui la persona que ajudi a la Sílvia en tenir la canalla entretinguda, i sobretot feliç. No es fàcil, però aquí ha sigut la pròpia canalla la que ha escollit. El veredicte va ser clar: Els nens volen la Lorena. I la tècnica hem acatat la sentencia. A partir d'ara la Lorena forma part de la tècnica amb l’encarrec de fer allò que porta temps fent, fer-se carrec dels mes petits al costat de la Sílvia i de la Gemma.
No cal dir que la verdadera ànima de la colla, ha sigut, es i serà l'Esteve que gracies a déu va acceptar tornar a formar part de la tècnica, amb un encàrrec força complexe: dirigir els assaigs i els aspectes més tècnics de com aixecar els castells, tot donant a l’equip la solvència necessària. Però com això que ell ho fa fàcilment no n‘hi ha prou i també lidera la organització del 30é aniversari i amb el seu alter ego, ACPCast, fa de movilitzador 2.0 de la colla, l’agrupació i tot el poble.
En tot grup complexe sabia que es necessari el barrufet rondinaire i aquell que fa les preguntes indiscretes, aquesta es la tasca del Coca, que es el sots-cap de colla en exedencia, per culpa de la feina, però que quant pot no deixa de donar el seu punt de vista en totes les polèmiques i que ens fa baixar de tant en tant dels núvols i tocar de peus a terra, tot i que la feina limita les seves aportacions, quant pot, són de una gran ajuda.
Els castellers de Castelldefels no serien el que són sense la resta de la Agrupació de Cultura Popular i es per això que la tècnica no seria el que és sense la junta de l'ACPC. El Josep María, l'Olga, la Lourdes, La Suyan i la resta dels caps de colla de les diferents seccions son la crossa indispensable per a la colla i que com l’anterior junta han demostrat sempre el seu compromís decisiu en tot moment per tirar endavant. Una junta liderada per el Jaime que va re-fundar la colla anant a recollir els membres gairebé porta per porta en aquell moment i una junta com l’actual que esta sempre amatent de tot el que necesitem.
La gent que també treballa pels grocs i per la tècnica, molts cops de forma inconscient però ja que les seves col·laboracions son molt importants les he de resaltar, com l’Efrem i el Cesk que sempre estan allí quant es necessari i donant sortida a les nostres activitats a la radio i en un munt d’extres que sorgeixen, i el gran repetidor 2.0 de la colla que son el twits i fotos de la Laura i de tants i tants altres. Textos, fotos, vídeos que omplen els blogs , facebooks i la xarxa en general i que tanta difusió fan de tota la feina que fem son d’una gran vàlua.
Això pinta groc, i tot i que no es pot deixar d’agrair la feina i compromís de tothom a la collla, no es pot deixar de reconèixer els esforços i entusiasme d’aquesta tècnica que esta realment compromesa en que aquesta temporada no sigui nomes especial per que es la trentena, sinó perquè els castells seran de ben segur per estar-ne orgullosos.
Ja hem fet un gran campionat de futbol, un gran inici de temporada i la setmana que ve hem de fer una gran calçotada, amb aquests precedents i fent honor a la sentencia dels antics caps de colla que tant ens recorda l’Esteve, segur que els castells en aquesta temporada ens faran gaudir i sentir-nos orgullosos de pertànyer als grocs.
Gracies per endavant a tots i totes per el que de ben segur serà una gran temporada i pel suport que donareu un cop mės a aquesta gran tècnica.
David
