És divendres. Són les nou del vespre. Agafo la camisa i la faixa. El meu marit i els meus fills agafen la camisa i la faixa. Sortim. Avui és dia d’assaig.
Arribem al local, saludem i ens posem les faixes. Els nois es descalcen.
Arriba més gent. Homes, dones, nois, noies, nens, nenes. Alguns es col·loquen les faixes, d’altres, a més, es descalcen. I d’altres s’ho miren i peten la xerrada.
Arriba la tècnica: el cap de colla, el segon cap de colla, el cap de pinyes i els caps de canalla.
Comença l’assaig. Nois i noies i nens i nenes practiquen pilars a la paret. El cap de colla prova troncs per un futur castell de set i crida tothom a fer pinya. Es fan proves per aixecar un castell exclusivament de dones. S’assagen les pinyes. Es fa pujar la canalla. S’aixequen castells. De tant en tant n’hi ha un que cau, però ningú no es fa res. S’aixequen pilars. A la pinya, de vegades, es xerra massa, i el cap de colla demana silenci.
Acaba l’assaig. És tard i hi ha gana. El cap de colla ens recorda que el proper cap de setmana tenim sortida. Ens acomiadem i tornem cap a casa.
Estem desfets. Després de tota una setmana de feina i d’escola, d’encàrrecs i de futbol, de maldecaps i de mil històries, és divendres i nosaltres, per postres, hem tingut assaig de castells. Són les onze i no hem sopat. Escalfem unes pizzes i, mentre les devorem, comentem la jugada. Al meu marit li fa mal l’espatlla esquerra. El meu fill petit, que fa de “dosos”, està esgotat perquè ha hagut de pujar a tots els castells. El meu fill gran fa poc que assaja i, per poc que faci, acaba sempre cruixit. Jo he fet de baixos en el castell de dones i em sento tan xafada que hom diria que l’he aguantat jo tota sola, el castell.
La setmana vinent tenim sortida. Ho hem de dir a la família i als amics, a veure si aconseguim prou gent per fer pinya. I el proper divendres, uf!, l’assaig serà més llarg.
Ens mirem i somriem. Ens morim de ganes que arribi divendres! Perquè anirem al local i saludarem els amics i els preguntarem com els ha anat la setmana. Perquè plorarem de riure quan un dels castellers que hi ha a quarts, que sempre es descuida el cinturó, es quedi en calçotets quan pugi l’enxaneta. Perquè quan “fem pinya” comprendrem, millor que ningú, tot el sentit de l’expressió. Perquè organitzarem un sopar, o una festa, o una sortida, amb qualsevol excusa. Perquè ens emocionarem quan aconseguim aixecar aquell castell que tant ens costa. Perquè ens sentirem molt propers els uns dels altres. Perquè ens sentirem especials.
El meu marit, els meus fills i jo arribarem a casa esgotats, però satisfets, perquè haurem estat junts fent quelcom que ens agrada i que ens uneix.
Arribem al local, saludem i ens posem les faixes. Els nois es descalcen.
Arriba més gent. Homes, dones, nois, noies, nens, nenes. Alguns es col·loquen les faixes, d’altres, a més, es descalcen. I d’altres s’ho miren i peten la xerrada.
Arriba la tècnica: el cap de colla, el segon cap de colla, el cap de pinyes i els caps de canalla.
Comença l’assaig. Nois i noies i nens i nenes practiquen pilars a la paret. El cap de colla prova troncs per un futur castell de set i crida tothom a fer pinya. Es fan proves per aixecar un castell exclusivament de dones. S’assagen les pinyes. Es fa pujar la canalla. S’aixequen castells. De tant en tant n’hi ha un que cau, però ningú no es fa res. S’aixequen pilars. A la pinya, de vegades, es xerra massa, i el cap de colla demana silenci.
Acaba l’assaig. És tard i hi ha gana. El cap de colla ens recorda que el proper cap de setmana tenim sortida. Ens acomiadem i tornem cap a casa.
Estem desfets. Després de tota una setmana de feina i d’escola, d’encàrrecs i de futbol, de maldecaps i de mil històries, és divendres i nosaltres, per postres, hem tingut assaig de castells. Són les onze i no hem sopat. Escalfem unes pizzes i, mentre les devorem, comentem la jugada. Al meu marit li fa mal l’espatlla esquerra. El meu fill petit, que fa de “dosos”, està esgotat perquè ha hagut de pujar a tots els castells. El meu fill gran fa poc que assaja i, per poc que faci, acaba sempre cruixit. Jo he fet de baixos en el castell de dones i em sento tan xafada que hom diria que l’he aguantat jo tota sola, el castell.
La setmana vinent tenim sortida. Ho hem de dir a la família i als amics, a veure si aconseguim prou gent per fer pinya. I el proper divendres, uf!, l’assaig serà més llarg.
Ens mirem i somriem. Ens morim de ganes que arribi divendres! Perquè anirem al local i saludarem els amics i els preguntarem com els ha anat la setmana. Perquè plorarem de riure quan un dels castellers que hi ha a quarts, que sempre es descuida el cinturó, es quedi en calçotets quan pugi l’enxaneta. Perquè quan “fem pinya” comprendrem, millor que ningú, tot el sentit de l’expressió. Perquè organitzarem un sopar, o una festa, o una sortida, amb qualsevol excusa. Perquè ens emocionarem quan aconseguim aixecar aquell castell que tant ens costa. Perquè ens sentirem molt propers els uns dels altres. Perquè ens sentirem especials.
El meu marit, els meus fills i jo arribarem a casa esgotats, però satisfets, perquè haurem estat junts fent quelcom que ens agrada i que ens uneix.
I tu, vols ser dels Grocs?
